Retrat de l'inici de l'èxode català per Rovira i Virigili

Diumenge, 16 de febrer de 2014. Matí ennuvolat i humit, encara que no pas fred. Un grup d’unes seixanta persones s’apleguen davant del Palau Robert a Barcelona. Al lateral de l’avinguda Diagonal els espera aparcat un autocar que han noliejat per a l’ocasió, que els conduirà directament a La Jonquera. Cap a les onze hi arriben i fan una visita guiada al Museu Memorial de l’Exili, un centre que contribueix a preservar la memòria, aquesta cosa immaterial que resulta imprescindible per ésser, és a dir, per viure. 

Feta una completa visita, amb explicacions molt útils i matisades, el grup retorna al cotxe per travessar la ratlla invisible. S’adrecen al Pertús, a la Catalunya Nord. A peu de carretera, l’autocar s’atura davant del petit cementiri de la població. A prop de l’entrada, a la banda esquerra, hi ha una tomba al terra, arreglada i molt discreta, amb una gran creu negra sobre un fons gris de grava compactada.

"Poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà,"

Comença a plovisquejar i s’obren tot de paraigües al voltant de la tomba. Una dona, amb bona dicció, pren el llibre i es posa a llegir amb veu alta el “Jurament de l’exiliat”:

Diumenge, 5 de febrer de 1939 — Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i de l’odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto.

Amb lletres grogues sobre fons negre, la inscripció de la tomba diu: “Antoni ROVIRA I VIRGILI. ESCRIPTOR. President del Parlament de Catalunya. Tarragona 1882. Mort a l’exili a Perpinyà 1949 / Maria COMAS DE ROVIRA. Tarragona 1884. Montpeller 1942.”

"Els darrers dies de la 

Catalunya republicana és un dels seus millors llibres, un relat apassionat, veraç, cru, trist, però alhora noble i honest, que també inclou espai per a l'humor" 

M’agrada que el primer atribut que hi consti sigui el d’escriptor. És exacte. Rovira és un gran escriptor (no goso dir que sobretot és un escriptor perquè no vull desmerèixer les seves altres activitats). Segurament, Els darrers dies... és un dels seus millors llibres, un relat apassionat, veraç, cru, trist, però alhora noble i honest, que també inclou espai per a l'humor (el sopar imaginari, l'autobús asmàtic...).

El grup fa una pausa per un dinar pràctic i eficaç, és a dir, d'escassa alçada gastronòmica. Després de l'àpat, tothom puja a l'autocar, que reprèn el camí per carreteres secundàries fins arribar a una magnífica finca, amb una gran casa de pagès, senyorial, el Mas Perxers, al municipi d’Agullana. Ben custodiada per la senyora Emília, el grup aconsegueix accedir a l'interior del mas. És una casa forta: mobiliari antic, un cap de senglar penjat, escopetes, objectes diversos als prestatges, llibres antics i bells, una Història de Catalunya de Bofarull... El grup surt a l’eixida, que esdevé un espectacular balcó sobre l’Empordà. A l'interior, l'editor convocant de la marxa llegeix un fragment de El bibliobús de la llibertat. Tothom escolta amb atenció i l'emoció del moment s'omple de rialles quan la lectura al·ludeix a l'episodi que Joan Oliver anomenava la "batalla del matalàs".

Després d'acomiadar la jornada amb un cafè a la immensa sala de La Concòrdia d'Agullana, el grup de persones retorna a Barcelona. Enrera queda un recorregut pels principals indrets on va començar l’èxode català de gener-febrer de 1939, ara fa 75 anys, un modest exercici de memòria històrica i un homenatge merescut a Antoni Rovira i Virgili.

"Si el nostre poble existeix, conserva la llengua i la cultura, i avui lluita per la seva llibertat, és gràcies a la persistència de la generació de Rovira"

Ara m’adono que gairebé no els he parlat del llibre, que això no és un ressenya com Déu mana i com correspon a aquesta secció. O potser sí? Però com els puc dir jo que aquest llibre, si no ho han fet, s’ha de llegir? Si el nostre poble existeix, conserva la llengua i la cultura, i avui lluita per la seva llibertat, és gràcies a la persistència de la generació de Rovira, que va patir un doble exili: L'èxode dels que van haver d'abandonar el país i l'exili interior d'aquells que, dins del país, van resistir. És just que les generacions següents els recordem i els donem les gràcies, i que continuem la seva lluita per reconquerir la dignitat sobirana del nostre país.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 34, març del 2014.
• Antoni Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana. Memòries de l’èxode català, Barcelona, ACONTRAVENT, 2014.

40 anys de «L’enquesta del canal 4» d’Avel·lí Artís-Gener

Aquest 2012, any del centenari del seu naixement, fa 40 anys que Avel·lí Artís-Gener va guanyar el Premi Sant Jordi amb la novel·la L’enquesta del canal 4, obra que només s’ha tornat a publicar en el recull de les obres completes (1993) i en una col·lecció esporàdica de venda en quioscs anomenada “Grans èxits” l’any 1994. 

La manca de reedicions de les novel·les d'Artís-Gener és una debilitat de la nostra cultura

En general, ens sembla que cap obra d’Artís-Gener no s’ha tornat a publicar al segle XXI, cosa que, francament, és una manifestació de la debilitat de la nostra cultura. La narrativa d’Artís-Gener és interessant i conté elements poc explorats en el nostre panorama literari que la continuen fent atractiva per al lector actual. També és possible que el gruix de la biografia de l’autor, la seva personalitat, el pare dels mots encreuats en català, el ninotaire, etc. ens hagin amagat una obra novel·lística de qualitat. 

Isaac Asimov, Ray Bradbury, George Orwell, Arthur C. Clarke o Franz Kafka són referents de la novel·la d'Artís-Gener

 
L’obra que comentem és una excel·lent novel·la que la crítica ha relacionat amb Aldous Huxley (Un món feliç) i també amb autors clàssics de ciència-ficció com Isaac Asimov i Ray Bradbury. Nosaltres hi trobem també ressons de George Orwell (1984), Arthur C. Clarke i, en alguns passatges, fins i tot, de Franz Kafka (El procés). Només amb la nòmina de referents que acabem d’enumerar, la novel·la d’Artís-Gener ja constitueix una obra ben singular dins la nostra literatura; però, a més, és una novel·la amena que ofereix una lectura enriquidora, a la qual, segons que afirma Joan Oliver al pròleg, hauria escaigut també el títol “L’home i el Leviatan”.

Amb una tècnica més periodística que narrativa, es planteja una nítida l’al·legoria del Canal 4 amb un règim dictatorial

La novel·la presenta amb minuciositat les interioritats de WERTV-Canal Quatre, una cadena de televisió que constitueix un univers tancat, opressiu, jeràrquic i alienant (el Leviatan d'Oliver), per mitjà de la transcripció de diverses entrevistes amb persones que hi treballen, cosa que en fa multiplicar els punts de vista i n’ofereix una imatge rica i completa. Amb aquesta tècnica més periodística que narrativa, va apareixent de forma nítida l’al·legoria de la rígida estructura piramidal del Canal 4 amb un règim dictatorial, del qual hi havia experiència ben viva l’any de publicació de l’obra (1972). També hi apareix un grup d'oposició, el Trajecte, que intenta boicotejar la cadena de televisió. L’autor defuig, però, una aproximació maniquea a consciència i no s’està d’expressar també els dubtes pels mètodes expeditius i igualment anul·ladors de l’individu que utilitza el grup opositor: “El Trajecte era un compàs d’espera que hàbilment se servia dels mètodes d’allò mateix que combatia, de la mateixa manera que la vacuna conté el virus que destrueix finalment.” (p. 300). No en revelarem el final per animar a qui em llegeixi a endinsar-s’hi, però el text deixa espai a l’esperança en el gènere humà.

Cal destacar el gran treball de llenguatge de la novel·la, esperable pel gran domini de la llengua de Tísner, que adapta amb molt d’encert el registre lingüístic al tarannà de cada personatge i inventa uns noms dels personatges molt eficaços per a atribuir a l’obra un aire de novel·la utòpica. El llibre no és una novetat (té 40 anys!), però llegint-lo celebrareu com Déu mana el centenari de l’autor i, al capdavall, a les nostres lletres no anem sobrats d’autors que arrisquin amb obres de to experimental i ambició.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 13, març de 2012.
• Avel·lí Artís-Gener, L’enquesta del canal 4, Barcelona, Proa, 1972.

Calders: llegir un gran escriptor

El 2012 és un any de tres centenaris molt importants per a la literatura catalana: Pere Calders, Joan Sales i Avel·lí Artís-Gener (Tísner). Algú ha qualificat el segle passat -amb encert- com una mena de “segle d’or” per a les nostres lletres, atesa la quantitat i qualitat de les obres que s’hi van produir i de les quals encara ens nodrim.

Tots tres autors, a més d’excel·lents escriptors, es van caracteritzar pel seu compromís amb el país i amb la llengua. Cal esperar que les institucions i empreses editorials del país procuraran una commemoració digna de la importància de la seva obra. I no es tracta tan sols de fer debats acadèmics i civils, estudis i conferències. La millor manera d’honorar un escriptor és llegint-lo i per això calen noves edicions, sobretot, edicions en formats de butxaca.

Per això celebro amb entusiasme que Edicions 62 s’hagi decidit a tornar a publicar a la col·lecció “La butxaca” el recull Tots els contes de Pere Calders. Es tracta d’una reedició molt correcta i assequible, de gairebé mil pàgines, en què, afortunadament, els editors han tingut el detall d’enquadernar el llibre amb tapes dures. Inclou els onze títols de la producció contística de Calders des de El primer arlequí (1936) fins a L’honor a la deriva (1992) i inclou tots els contes de Calders apareguts en llibre.

Una nova lectura el 2012 em fa constatar la plena vigència de Calders que l’ha fet esdevenir un autor efectivament llegit i apreciat per un públic molt ampli. S’ha dit sovint que Calders beu d’influències de Bontempelli, Pirandello, Kafka, E.A. Poe o, entre nosaltres, Josep Carner i els escriptors del grup de Sabadell (Joan Oliver, Francesc Trabal, Armand Obiols). Sens dubte, l’afinitat amb aquests autors hi és, però l’escriptura de Calders és alhora molt original. Per això, la ironia i l’humor dels seus contes han generat el qualificatiu “caldersià”. Aquest adjectiu s’aplica a aquells textos que aconsegueixen un efecte humorístic, per mitjà de l’enginy en el tractament de les situacions, la barreja de l’absurd i el quotidià, la continuïtat entre fantasia i realitat, la naturalitat davant de fets extraordinaris, etc. Tot això, va acompanyat d’una gran habilitat en l’ús del llenguatge. Llegir Calders no tan sols constitueix una experiència molt plaent, sinó que el lector rep la gratificació de trobar-se davant d’aquelles obres ben fetes, a les quals no es pot llevar ni afegir res sense alterar-ne el resultat final empitjorant-lo.

A mi el recull que em captiva més continua essent -més de mig segle després- Les cròniques de la veritat oculta, el qual conté peces mestres com “El principi de la saviesa”, “L’any de la meva gràcia”, “Coses de la Providència” o “Raspall”. També resulten delicioses la novel·leta Aquí descansa Nevares i les altres narracions de tema mexicà. Procedents d’altres reculls posteriors, cal esmentar “Invasió subtil”, “La revolta de les coses”, “Tot s’aprofita”, “El barret fort”, etc. En mil pàgines n’hi ha moltíssims per llegir, redescobrir i, en definitiva, gaudir.

A continuació, com que he dit que cal commemorar un escriptor llegint-lo, incloc dos contes breus de Calders, procedents del recull Invasió subtil i altres contes.

NO SE SAP MAI
De les quatres rodes del cotxe, n’hi havia una que girava al revés. Però era la bona, perquè provava d’allunyar-se d’una corba que ens va desmanegar a tots.

EL MIRALL DE L’ÀNIMA
No ens havíem vist mai, enlloc, en cap ocasió, però s’assemblava tant a un veí meu que em va saludar cordialment: ell també s’havia confós.

Aquests contes molt breus van començar a aparèixer en els reculls més tardans de l’autor i permeten observar -de forma molt sintètica- la tècnica narrativa de Calders de forma condensada.

Pere Torra

• Publicat a La Veu, núm. 12, febrer de 2012.
• Pere Calders, Tots els contes, Barcelona, Edicions 62, “La Butxaca”, novembre de 2011.