Voluntats suïcides i crítica social a Delicioso suicidio en grupo d’Arto Paasilinna (4)

La crítica a les societats occidentals

El text de Paasilinna aborda de forma frontal un tema difícil per als habitants dels països nòrdics (als quals s’atribueixen tendències suïcides superiors a la mitjana europea i una vida depressiva i fosca marcada per una climatologia adversa) i li dóna literalment la volta sense una voluntat moralitzadora ni caure en sentimentalismes. La voluntat de suïcidi que constata la novel·la no seria un defecte propi dels individus ni tampoc el resultat d’unes condicions climàtiques adverses, com s’ocupa de recordar reiteradament Seppo Sorjonen -el personatge optimista, contrapunt de tot el grup i que a la novel·la se l’anomena “aguatragedias”- quan explica un dels seus contes positius:

En sus pensamientos, el hombre abrazó al mundo entero, a la vida. Pensó embelesado que eso era algo que cualquiera podía sentir en Finlandia, tanto el rico como el pobre. Hasta un tullido atado a una silla de ruedas podía mirar a las estrellas en una noche de invierno y disfrutar de la vertiginosa belleza de la Creación, de la vida. (213)

El que afavoriria el sorgiment dels suïcides seria conseqüència de la forma en què està organitzada la societat en un país de civilització occidental post-industrial, com Finlàndia. Els dos principals motius de crítica són, d’una banda, viure d’esquena als altres i, d’altra banda, viure d’esquena a la naturalesa. La solitud és el principal tret comú que es constata en les cartes dels assistents al seminari:

Casi todos los remitentes tenían en común un profundo sentimiento de soledad y abandono, algo que también resultaba familiar al trío de lectores. (54)

Més endavant hi ha dues pàgines senceres amb un text més contundent sobre aquest aspecte:

Llegaron a la conclusión de que la sociedad finlandesa era fría y dura como el acero y sus miembros eran envidiosos y crueles los unos con los otros. El afán de lucro era la norma y todos trataban de atesorar dinero desesperadamente. Los finlandeses tenían muy mala leche y eran siniestros. (157)

Pel que fa a la destrucció de la naturalesa, l’obra és també molt explícita:

En su amada patria, la industria y los dueños de los bosques destruían sin piedad la naturaleza, y lo que quedaba en pie era devorado por los xilófagos. Del cielo caía una lluvia ácida que envenenaba la tierra haciéndola estéril. Los agricultores echaban en sus campos tal cantidad de fertilizantes químicos, que no era de extrañar que en los ríos, lagos y bahías proliferasen las algas tóxicas. (158)

Els trenta-tres suïcides que pugen dalt de l’autobús (deixant de banda ara els dos acompanyants que no volen morir i en són excepció) són desferres humanes, rebutjos als quals la societat, la ciutat, el país, el sistema no ofereixen cap perspectiva de vida. Paasilinna -de manera semblant al cineasta Kaurismäki, amb el qual té punts d’afinitat- té debilitat pels marginats, pels exclosos.

Paasilinna se moque comme un satiriste français de l'administration publique, de l'armée, des médecins et de la police. Il le fait sans moraliser, sans enseigner. C'est un Michel Foucault joyeux, d'esprit conciliateur et amuseur qui montre sans jargon académique que le marginal peut être la clé pour comprendre les déviations morales de toute la société (Tarmo KUNNAS, "Kaurismäki et Paasilinna - pourquoi un tel succès?", Suomen Pariisin-suurlähetystön internet-sivut, 2001).

I el marginat no esdevé solament “la clau per entendre les desviacions morals de la societat”, sinó que tots aquests desgraciats, quan s’ajunten, a més de fer-se una companyia que no troben en la societat convencional, sobretot, es revelen capaços d’aportar coses positives a la comunitat que improvisen. Fofi destaca l’habilitat de l’autor a l’hora de plantejar la crítica del món present:

L’intelligenza nella descrizione critica del mondo così com’è e come non dovrebbe essere, viene a Paasilinna da una conoscenza precisa dei suoi meccanismi, sui quali egli interviene inventando trame efficaci e personaggi fortemente tipici. Paasilinna non la dimentica mai, la realtà, e sa che sta in questo il segreto, la radice della sua qualità di scrittore e la ragione del suo successo (Goffredo FOFI, “Postfazione” dins Arto PAASILINNA, I veleni della dolce Linnea, Milà, Iperborea, 2003. p. 200.).

Per això, la petita associació de suïcides potencials que sorgeix de l’extravagant seminari de suïcidologia constitueix un microcosmos on -en certa manera- es repensa la forma d’organització social. La crítica a una societat malalta inclou la construcció d’una alternativa amb els marginats, amb les desferres que genera. Gairebé es proposa una utopia, però no pas una utopia impossible o irrealitzable, sinó una de senzilla que és molt a l’abast: tornar a viure en contacte amb la naturalesa, treballar en allò en què un té més capacitats i habilitats i pot fer més aportacions, cercar la companyia i el consol dels altres congèneres, saber trobar la bellesa de la vida en les coses senzilles (el bon menjar, la sauna...), etc. Aquesta societat utòpica també compta amb certa organització que té com a líders un coronel, un empresari fracassat i una mestra de formació d’adults.

Pere Torra