diumenge, 22 de gener del 2012

Voluntats suïcides i crítica social a Delicioso suicidio en grupo d’Arto Paasilinna (i 5)

Referents històrics i culturals de l’imaginari nacional dels finlandesos que apareixen esmentats a la novel·la

A continuació enumero els referents històrics o culturals finlandesos que hem identificat a la novel·la i reproduïm el fragment on apareixen. Aquests referents fan una important funció en el llibre perquè relliguen la història del grup dels persontages amb episodis de la història nacional de Finlàndia, de la qual l’autor fa una selecció molt efectiva.
 
Al començament de tot de la novel·la (cap. 1 “El doble intent de suïcidi al paller de Häne”), ja s’esmenta la Unió Soviètica i se la concep com a gran enemic dels finlandesos:
Tal es el peso de la congoja, que muchos finlandeses ven la muerte como única salida a su angustia. Una mente taciturna es un enemigo aún más encarnizado y temible que la propia Unión Soviética. (9)
A l’inici del capítol 10 (“Comença el viatge cap a enlloc”), quan els suïcides es troben a la plaça del Senat, als peus de l’estàtua del tsar Alexandre II, l’autor fa un ràpid repàs històric dels esdeveniments de què ha estat testimoni l’estàtua:
A lo largo de los años aquel zar de bronce había visto desfilar las jaurías de cosacos de la época de la opresión rusa, la parada triunfal de la sanguinaria Guardia Blanca tras la guerra civil, la marcha de los campesinos del Movimiento de Lapua, las multitudinarias manifestaciones de los rojos tras las guerras y las heladas fiestas de Nochevieja organizadas por el municipio. Había asistido al siniestro traslado de los presos a la fortaleza de Suomenlinna y, más recientemente, a los retozos de la celebración del Primero de Mayo, pero nunca se había visto rodeada de suicidas en potencia. (87)
Al capítol 17 (“Els enterraments de dos pioners”), el grup de suïcides aprofita per a fer una visita a Imatra:
Al extremo este del puente se erguía una sobrecogedora estatua de bronce, obra del escultor Taisto Martiskainen, llamada La Doncella de Imatra. Representaba a una joven ahogada en la corriente, la larga cabellera flotando alrededor de ella. También el dotado artista había terminado sus días ahogándose en uno de los lagos del interior del país. (134)
Al capítol 19 (“Aplegant els darrers companys cap al Cap Nord”), s’esmenta la novel·la El turista hivernal, sobre l’autoria de la qual els personatges discuteixen sense encertar-la, com ens aclareix la nota de l’edició finesa, que indica que correspon a Veikko Huovinen:
La jefa de estudios comentó que el ambiente de aquel viaje le recordaba el de una novela de Pentti Haanpää, El turista invernal, donde varias personas recogidas al azar viajan en coche hacia el norte. (...) Desde la trasera del autocar alguien gritó que El turista invernal no era de Haanpää, sino de Ilmari Kianto. (153)
El meu desconeixement de la literatura finesa em fa difícil de dir per què Paasilinna esmenta aquests tres autors, precisament. M'atreveixo a intuir que aquests tres autors constituirien una mena de petit cànon literari per a Paasilinna perquè tots tres tenen una obra caracteritzada per una aproximació realista, un remarcable pacifisme -concretat en un rebuig a la guerra, experimentada en la pròpia pell-, i un enfocament literari que inclou l’humor. A més, Pentti Haanpää és de formació autodidacta, igual que Paasilinna mateix.

Salvant les distàncies, aquest moment de l’obra de Paasilinna recorda la cèlebre escena de la tria de llibres per part del capellà i el barber a Don Quijote de Miguel de Cervantes. A més, tots tres autors són nascuts al nord de Finlàndia, com el mateix Paasilinna.

Al capítol 22 (“L’intent de suïcidi col·lectiu al Cap Nord”), el coronel Kemppainen pensa a citar el general Mannerheim:

A punto estuvo de citar la famosa orden del día del general Mannerheim y decir que había combatido en numerosos frentes, pero que nunca había visto soldados luchando por la vida con tanto valor como aquellos aspirantes a suicida. Pero, finalmente, se abstuvo: no era cuestión de hacer bromas a la hora de la muerte. (174)
Al mateix capítol 22, es fa broma amb la mala relació entre alemanys i finlandesos :
De todos modos, a los alemanes siempre les extrañaban las costumbres de los finlandeses, así que no había motivo de preocupación alguna. (179)
Al capítol 24 (“L’Associació Lliure de Suïcides Anònims”), quan el grup decideix fundar el club amb el nom d’Associació Lliure de Suïcides Anònims, recorden la duresa de la guerra d’hivern contra la URSS:
Evocaron las duras pruebas de la guerra de invierno, durante la Segunda Guerra Mundial, y decidieron tomar ejemplo de la heroica lucha de los soldados finlandeses, que habían peleado hasta morir. Al camarada no se le dejaba ni solo ni vivo. Los soldados de la guerra de invierno cayeron codo con codo, y lo mismo harían los Suicidas Anónimos, sólo que en aquel caso el enemigo era aún más feroz que la Unión Soviética: se trataba de toda la humanidad, del mundo y de la vida misma. (189)
Al capítol 28 (“Tres sueques amb molta vitalitat rondant per Alsàcia”), els esments a la Guerra dels Trenta Anys s’emmarquen en una confusió -molt habitual- que pren els finesos per suecs:
La guía francesa empezó a hablar con cierta vehemencia de las peores etapas de la historia de la fortaleza, que habían tenido lugar en tiempos de la Guerra de los Treinta Años, durante la cual los suecos habían saqueado y violado por toda Alsacia (...)

El coronel hizo notar a la guía que, al parecer, las citadas tropas de asedio estaban formadas por finlandeses, ciertamente bajo el mando de los suecos, ya que en aquella época Finlandia pertenecía a dicho imperio. Kemppainen presentó sus disculpas por la conducta de sus compatriotas en el siglo XVII. (218, 219)
Al capítol 29 (“Una estada feliç a Zuric”), el coronel Kemppainen i Helena Puusaari també discuteixen sobre literatura finlandesa davant la tomba de James Joyce a Zuric:
En un rincón lleno de verdor vieron la estatua del famoso escritor James Joyce, que estaba enterrado allí. Helena Puusaari dijo que había leído una de sus obras, traducida al finlandés per Pentti Sarikoski.

-Ojalá en Finlandia tuviésemos escritores tan estupendos -suspiró la jefa de estudios.

-Tenemos a Alexis Kivi -intentó replicarle el coronel, pero entonces se acordó de la versión para televisión que Joukko Turkka había hecho de Los siete hermanos. El director, con la participación de siete de los peores exaltados de la Escuela Superior de Teatro, había destrozado aquel tesoro de la literatura nacional. (227)

A tall de conclusió

Francisco Solano, en una ressenya periodística, identificava la raó principal de l’èxit de Paasilinna.
La razón primordial de tanto éxito es que son novelas indudablemente divertidas, pero no por ello insustanciales; su sentido de lo cómico recuerda, de alguna manera, el cine mudo, en concreto la actitud impasible de Buster Keaton frente a la tontería: un humor muy serio, que se sirve de la parodia para revelar la chifladura tanto de los estrafalarios como de los que se avienen a la más cruda normalidad.
Trobo encertada l’opinió de Solano. L’obra de Paasilinna és molt divertida, però això no la fa intranscendent ni frívola, encara que la novel·la tracti un tema tan seriós com la mort. La subjecció a la realitat –amb l’acurada descripció dels elements geogràfics i històrics que conté– i la contundent crítica de la societat finlandesa no deixen indiferent el lector. Potser l’únic punt en què la novel·la força la versemblança és el final, en què s’inclou un epíleg que dóna compte del destí dels diversos personatges (nombrosos casaments i aparellaments entre diversos membres del grup, el miraculós salvament del criador de rens que es llança al mar, etc.). Precisament, aquest excés de l’epíleg fa la funció de contrapunt en una història que -ben mirat- conté una duresa remarcable (recordem que es produeixen diverses defuncions al llarg del text) i determina la seva adscripció al grup de novel·les d’humor. Al capdavall, el lector no haurà gaudit tan sols d’un mer entreteniment, sinó que haurà pogut ser testimoni de la manca d’humanitat i la buidor a què ens aboca la civilització occidental a partir de l’exemple d’un grup de finlandesos de final del segle XX. 


Pere Torra

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada