dimecres, 29 de juliol de 2020

Les fantàstiques novel·les de Joan Perucho: la trilogia vuitcentista (III). Pamela

La que he anomenat "trilogia vuitcentista" aplega tres novel·les molt importants en la trajectòria narrativa de l’autor i en el conjunt de la nostra literatura. Són tan rellevants que, tot i que en volia parlar només en un sol article, els dedicaré un article a cadascuna. Totes tres s’ambienten al segle XIX i, un cop ordenades per la cronologia dels fets narrats, són les següents: Pamela, Les històries naturals i La guerra de la Cotxinxina. Aquest és l'ordre en què les tractaré. Encara s’hi podria afegir en aquest grup El baró de Maldà i les bèsties de l’infern (1989), però no és del tot adequat perquè tot i que presenta alguns elements d’interès, la narració té massa caràcter d’anècdota allargassada i una escassa elaboració, molt inferior a les sis novel·les anteriors.

Pamela és una dona manipuladora que utilitza el sexe (i altres males arts) com a instrument de dominació dels mascles i d'assoliment d'objectius polítics

Pamela és una novel·la sorprenent, divertida i narrativament molt agosarada. Perucho pren el personatge de la famosa novel·la epistolar de Samuel Richardson, Pamela; or, Virtue Rewarded (‘Pamela o la virtut recompensada’). Ara bé, en l’obra del barceloní, la protagonista no és una bella minyona casta i virtuosa, que resisteix les propostes il·lícites del seu amo; sinó una dona manipuladora que utilitza el sexe (i altres males arts) com a instrument de dominació dels mascles i d'assoliment d'objectius polítics. Només cal llegir la contundent primera frase del llibre: "Hom sap que Pamela Andrews, la candorosa noieta de quinze anys biografiada per Samuel Richardson vers 1740, acabà impensadament per esdevenir satanista en una lògia de Londres, segons afirma Leo Taxil." (p. 11). D’alguna manera, Perucho segueix les passes del llibre An Apology for the Life of Mrs. Shamela Andrews (‘Una apologia per a la vida de la Sra. Shamela Andrews’), publicat el 1741, atribuït a Henry Fielding, el qual proposava, paròdicament, una interpretació en sentit oposat del personatge de Pamela.

En la ficció peruchiana és habitual la transgressió de les convencions i els límits tant d'espai com del temps

A diferència del seu precedent anglès, la novel·la catalana no és estrictament epistolar, tot i que sí que inclou moltes cartes adreçades a lord Holland escrites per Pamela Andrews, que fa d'espia durant el període de les Corts de Cadis; almenys, aquest és el temps en què viu ella (setanta anys més tard que el personatge de Richardson). En canvi, el protagonista, Ignasi de Siurana i Milà, es troba en un altre pla narratiu i viu en un temps força posterior, uns setanta anys més tard encara. És nebot de Manuel Milà i Fontanals i deixeble de Menéndez Pelayo, "glòria de la ciència espanyola". A Madrid, rep l'encàrrec d'investigar la vida de Pamela, com a possible desencadenant de la "infiltració del pensament heterodox" al catòlic i tradicional Regne d'Espanya, tal com el conceptua el seu mestre. Lògicament, Ignasi anirà quedant capturat per la personalitat i els encants de Pamela, tant a partir de la lectura de les cartes, com pel fet de viure en el mateix edifici que l'agent anglesa a Madrid o també amb unes misterioses “trobades” impossibles, unes visions relativament fugaces. En la ficció peruchiana és habitual la transgressió de les convencions i els límits tant d'espai com del temps, per la qual cosa sovint el passat i el present es barregen:
Ningú no sabia que existia el passat; que el passat realment existia. Es feia present i es feia real. No era un enigma. Hi havia una porta que separava el present del passat. Hom podia obrir-la. Sorgia llavors un món de tranquils passadissos i cortines amb borles i serrells dels que emergien personatges i coses que no eren simplement records, sinó presències vives que gesticulaven i, amb tota naturalitat, parlaven. Singularment, somreien. (p. 116)
La novel·la treu partit del marc històric i Perucho sap jugar-hi amb murrieria i eficàcia. Per exemple, en una estada d'Ignasi a Lisboa, l'escriptor portuguès Eça de Queirós li fa saber que la cèlebre Batalla dels Arapiles contra les forces napoleòniques es va guanyar gràcies a Pamela, que va donar directrius a un Wellington que n'havia quedat "impressionat, com gairebé tothom".

La novel·la no es conforma a parodiar l'obra de Richardson i presenta una intertextualitat molt rica

Com en totes les obres de Perucho, tant les referències intertextuals com la presència d'elements fantàstics són molt abundants i divertits. En aquesta obra destaca el "monstre de Bodegones", un ésser que habita al subsòl de Madrid i compta amb unes enormes i mortíferes cisalles. Pel que fa a la intertextualitat, la novel·la no es conforma a parodiar l'obra de Richardson, sinó que és ben plena de referències de tota mena -de vegades, tantes citacions resulten aclaparadores-, que apareixen amb gran llibertat i sense importar la seva datació. De fet, l'autor es complau a jugar amb els anacronismes, com en el primer moment que Ignasi de Siurana manifesta el seu amor a Pamela, que ho fa per mitjà d'un vers de Salvat Papasseit, de La rosa als llavis. Trobem, doncs, 3 nivells temporals simultanis: Pamela, de principis del XIX; Ignasi de Siurana, a finals del XIX; i Salvat Papasseit, a principis del XX.

Pamela se sorprèn de la docilitat dels diputats catalans, a qui "els ha estat arravatat el seu status polític i jurídic" després de perdre la Guerra de Successió

Així mateix, per als que vulguin lectures en clau històrico-política, és interessant veure com Pamela es burla del caràcter pusil·lànime dels diputats catalans presents a Cadis, ja que s'adonava de com renunciaven als seus drets i evitaven protestar per l'unitarisme que consagrava la nova Constitució. Val a dir que el comentari té una lucidesa i una vigència escruixidores i encaixa amb altres afirmacions en altres obres de l'autor, com ara, a Les històries naturals on qualifica de "gran catàstrofe" la derrota de 1714:
Ahir vaig tenir un tête a tête amb els diputats catalans, que són gent a qui els ha estat arravatat el seu status polític i jurídic, a conseqüència d'haver perdut la guerra de Successió. No he tingut cap problema en les meves tesis unitaristes i igualitàries, així com en la meva idea d'una nova divisió administrativa de la nació espanyola en províncies, que estava segura que els irritaria. Cap d'ells ha protestat. Estan endormiscats en la idea de progrés que lliguen amb la voluntat d'unificació dels distints pobles espanyols, i en la simplificació dels tràmits administratius. (p.152)
Sens dubte, Joan Perucho és un dels autors més brillants del nostre segle XX i Pamela és una excel·lent novel·la, carregada d'amenitat. Ja que som a l'any Perucho, aquest és un llibre molt recomanable per a combatre tant la xafogor de l'estiu com l'agressió del virus.

Pere Torra
  • Publicat a La Veu núm. 102, juliol del 2020.
 

2 comentaris:

  1. Gràcies Pere per posar llums a la narrativa de Perucho, magnética però amb força entrebancs a causa del carregament d'erudució que plana per les seves pàgines.

    ResponSuprimeix
  2. I ara, Pep! Parlar de Perucho és un plaer!

    ResponSuprimeix