dimecres, 9 de maig del 2012

Fèlix Millet, l’home que va retratar la classe dirigent catalana

El periodista Jordi Panyella és autor d’un llibre molt interessant i molt necessari sobre el gravíssim espoli del Palau de la Música Catalana que va dur a terme Fèlix Maria Millet amb la col·laboració de Jordi Montull (M&m en el llibre). Panyella és un periodista de El Punt AVUI, especialitzat en afers de tribunals, que compta amb una llarga trajectòria professional, en què destaca pel fet d’haver posat al descobert les contínues discriminacions i manca d’ús que pateix la llengua catalana a l’àmbit judicial. De fet, sobre aquest àmbit, creiem que Panyella ha acumulat una gran quantitat d’informació i d’històries sobre les quals també podria publicar un altre llibre, cosa que alguns li agrairíem molt i li demanem des d’aquí.

El llibre que ara comentem tracta sobre l’escàndol que va esclatar el juliol de 2009 quan, per ordre judicial, els mossos d’esquadra van escorcollar les oficines del Palau de la Música Catalana per investigar uns desviaments de fons de la institució. El progressiu coneixement dels fets i la confessió pública dels seus responsables va sacsejar la societat catalana i l’afer va ser objecte de la màxima atenció mediàtica. Un cop la intensitat dels focus mediàtics s’ha rebaixat, és molt útil recordar i analitzar de forma pausada els fets. Panyella fa això i molt més, ja que, amb intenció literària, ha escrit un llibre de lectura molt amena -encara que els fets no resultin simpàtics- pautada per 40 breus capítols temàtics. L’autor empra la primera persona amb un estil que defuig la freda acumulació de dades sobre un cas judicial i incorpora la seva experiència personal com a ciutadà i com a periodista (per exemple, als capítols “Jo he cantat al Palau”, “Esclata la bomba”, “L’has de mantenir, però vigila’l” o “Tot passejant amb Jordi Montull”). Finalment, el llibre compta amb un útil índex onomàstic -molt necessari en aquest tipus d’obres- que esdevé tot un ‘who is who’ de la classe dirigent de la societat catalana.

Precisament, la societat catalana i, en especial, els que hi ocupen llocs destacats -també periodistes i auditors- queden ben retratats amb aquest afer, en haver afavorit l’encimbellament de Fèlix Millet, a qui el Govern de la Generalitat va atorgar la creu de Sant Jordi i l’Ajuntament de Barcelona preveia lliurar-li la medalla de la ciutat. Tothom, ‘a banda i banda de la plaça Sant Jaume’, va ser enganyat (o es va deixar enganyar) per Millet. Diu Panyella: “L’escàndol del Palau té també molt de cosa transversal, molt de la tan anomenada sociovergència, que algú creu que mai arribarà a governar però que de fet ha manat sempre en aquest país” (140).

A mi m'esgarrifa la impostura de Millet, però em preocupa encara més la seva capacitat de rebre l’admiració i els honors dels responsables polítics i institucionals mentre s’apropiava de diversos milions d’euros de diner públic. Com apunta el llibre, l’única manera d’arreglar-ho és apostar per la regeneració dels responsables, com ara, per exemple, havent evitat mantenir en el càrrec d’interventor general la mateixa persona durant anys i panys. Recordem també que la trama va ser destapada per l’Agència Tributària -la Hisenda espanyola- tot i que el 2002 la Sindicatura de Comptes ja havia fet un informe, amb seriosos dubtes sobre la gestió del Consorci del Palau, que els diputats del Parlament de Catalunya van passar per alt.

El llibre aplega molta informació sobre el cas i, en algunes ocasions, la insinua o la deixa en suspens. Sovint el lector té la impressió que el periodista sap moltes més coses, però que, per diverses raons, no les explica totes (al capítol “Un matí entre togues” l’autor apel·la al secret professional per ocultar una conversa que té amb el jutge Juli Solaz, cosa que, com a lectors, no li podem perdonar). De fet, la investigació judicial encara està oberta i, d’alguna manera, el llibre de Panyella continua. Així, el mateix periodista explicava fa poc al diari que una comissió judicial va escorcollar el passat 4 de maig una caixa de seguretat de Millet en una oficina bancària on es van trobar dòlars i una col·lecció de joies. Tot plegat permet a Panyella qualificar Fèlix Millet de “pou inesgotable de sorpreses”. El seu llibre és una bona manera de mirar aquest pou tot evitant de caure-hi.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 15maig de 2012.
  • Jordi Panyella, Fèlix Millet, el gran impostor. La trama secreta de l’espoli del Palau, Barcelona, Angle Editorial, 2012


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada