dimarts, 22 de maig de 2012

L’ombra de l’eunuc o quan el pes del passat condiciona el present (2)

“La meva gran pena és no ser ni músic, ni pintor ni poeta sinó un simple i remaleït diletant, molt sensible, sí, però incapaç de crear”

Jaume Aulet, en una ressenya de l’obra, advertia del risc de simplificació de la novel·la davant la temptació de fer una lectura massa restrictiva que margini la riquesa i la gran quantitat d’elements que conté.
Com a lectors, no podem quedar-nos en la consideració de fins a quin punt el protagonista és o no un alter ego de l'autor o si la novel·la vol ser una crònica del paper d'una generació durant els darrers anys del franquisme i els de la transició. (Vegeu Jaume AULET, “Ressenyes”, Els Marges, 58, 1997, p. 118).
Efectivament, la narració de les vicissituds del protagonista en la lluita antifranquista i la seva evolució durant la transició constitueix una crònica d’un fracàs generacional. I, en la mesura que aquesta crònica és una de les línies argumentals més prominents de la novel·la, mereix una atenció preferent. Ara bé, comparteixo l’afirmació d’Aulet, segons la qual la riquesa de l’obra demana intentar superar el risc de simplificació. Ho podem fer procurant identificar l’abast del fracàs en totes les seves dimensions, no tan sols el seu caràcter generacional o històric, sinó també el caràcter integral, la plena consciència que en té el protagonista, etc.

En primer lloc, que es tracta d’un fracàs generacional resulta obvi perquè afecta tots els personatges de la mateixa generació del protagonista, Miquel Gensana. Però, a més, afecta tots els fronts i àmbits de llur vida: religiós, polític i intel·lectual-artístic, com veiem en el seu cercle d’amistats íntimes, en Rovira i en Bolós. Tots tres personatges duen a terme projectes vitals que no acaben de resultar exitosos: en Rovira, en l’àmbit religiós; en Bolós, en l’àmbit polític; i en Gensana, en l’àmbit intel·lectual. Rovira, que havia optat per fer-se jesuïta, acaba abandonant l’ordre al cap de 12 anys, incapaç de mantenir el celibat que se li exigeix, a causa del seu enamorament de la catequista Montserrat. Bolós representa el fracàs polític per la renúncia als ideals defensats en la lluita clandestina, amb l’afegit dramàtic de la seva mort violenta i “no natural”. Gensana, malgrat ser una personalitat intel·lectual de certa reputació, es considera a si mateix un “eunuc”, perquè és incapaç de produir una obra d’art i, com a màxim, tan sols sap analitzar-la com a crític. “La meva gran pena és no ser ni músic, ni pintor ni poeta sinó un simple i remaleït diletant, molt sensible, sí, però incapaç de crear” (33), arriba a confessar a Júlia.

En algun moment el lector té la impressió que Gensana és un doble o múltiple eunuc (al llibre el personatge es qualifica a si mateix de “doble eunuc” (444) quan es mostra incapaç de confessar el seu amor a la Teresa). El seu fracàs o els seus fracassos s’estenen sense pal·liatius: a més del fracàs generacional, trobem el fracàs personal (insatisfet amb la seva vida), el fracàs professional (incapaç per a la creació artística), el fracàs amorós (incapaç de mostrar el seu amor i teixir relacions duradores i plenament satisfactòries amb les dones, amb la nota tràgica de la mort de la Teresa), el fracàs familiar (incapaç d’entendre’s amb el seu pare ni de manifestar estimació a la seva mare), etc.

En segon lloc, del seu fracàs, Miquel Gensana en té plena consciència i són múltiples les vegades en què ho explicita. Així, per exemple, quan els tres amics (Gensana, Bolós i Rovira, companys dels jesuïtes) es retroben en el moment que en Rovira penja la sotana, Gensana verbalitza el fracàs de tots tres perquè a dins només tenien “la sensació de retrobar-nos tres insignes perdedors” (201) i “tots plegats anàvem prou desorientats per la vida” (205)

I el protagonista no tan sols és plenament conscient del seu fracàs com a individu, sinó també que aquest fracàs és de caràcter col·lectiu:

[…] li començava a fer pena que tantes energies dissoltes en perills, presons i morts, acabessin concretant-se en uns partits polítics que tenien com a primera providència la pròpia subsistència, com si fossin una finalitat per ells mateixos. I és que quan els homes es troben amb la possibilitat d’exercir el poder, els tremola el pols de l’emoció i, amb un dribling de l’ànima, obliden els somnis i només volen pescar el poder. (250, 251)
Pere Torra

Cap comentari:

Publica un comentari