dimecres, 31 de juliol de 2013

El to espriuà de la carta de Mas a Rajoy

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha enviat a Mariano Rajoy una educada carta en què li demana establir negociacions per a poder organitzar una consulta democràtica al poble de Catalunya sobre el seu futur. El president Rajoy no hi donarà resposta de moment, perquè, segons fonts de la Moncloa, ara mateix, té altres prioritats. S’agraeix la claredat de la presidència espanyola: els catalans mai no són una prioritat a Espanya, sinó més aviat una nosa, un destorb o un problema (i, fins i tot, hi ha qui utilitza paraules més grolleres i afirma que no mereixem res). 

Certament, Rajoy es troba en un moment de dificultat molt remarcable arran de l’escàndol lligat a l’extresorer del seu partit, l’anomenat “cas Bárcenas”. Ho ha empitjorat la seva voluntat d’amagar el cap sota l’ala, de no donar explicacions i anar sempre a remolc del que publiquen els diaris. Com a resultat, Espanya té un president feble, encara menys apte per a negociar res que la mitjana. Segurament la resposta a la carta de Mas serà 'Constitució', és a dir, ‘no!'. I serà ‘no’ al mer establiment de les negociacions, no tan sols al contingut.

Però a mi m’interessa comentar els aspectes formals de la carta del president català. Redactada en ple any Espriu, m’ha semblat veure-hi un cert to espriuà. No tant per la demanda de diàleg, sinó per la retòrica formal utilitzada.

Per exemple, hi ha un moment que Mas utilitza una enumeració de quatre adjectius per a qualificar l’aspiració catalana com a “legítima, pacífica, democràtica i majoritària”. M'han agradat especialment aquests adjectius, que, salvant totes les distàncies, s’acosten als del famós poema de Salvador Espriu al llibre El caminant i el mur, “Assaig de càntic en el temple”. El poema d’Espriu manifesta l’aspiració a la civilització i a la democràcia dels països i la gent del nord, que “és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”. Espriu fa servir aquests set adjectius “positius”, que es contraposen als set adjectius “negatius” amb què es qualifica la seva pròpia pàtria, amb què s’identifica el poeta, “covarda, vella, salvatge, pobra, bruta, trista, dissortada”. El nombre set no deu ser arbitrari en un autor com Espriu, aficionat als textos bíblics, hebraics i a la càbala.

Ja em disculparan Espriu i Mas perquè una carta no és un poema i un poema no és una carta. He barrejat coses diferents, contextos, intencions i èpoques diferents. A més, sempre he defensat que la utilització extraliterària d’Espriu ha perjudicat la correcta recepció i consideració de la seva obra. Ara bé, a tots dos textos hi palpita la voluntat de ser nosaltres per a ser millors. La seqüència d'adjectius de Mas descriu l’aspiració de la societat catalana. Una de les seqüències d’adjectius d’Espriu continua recordant que volem exercir el dret a decidir perquè, esperant que sense “desesperat dolor”, volem aspirar a ser nets i nobles, cultes, rics, desvetllats i feliços, sobretot perquè necessitem ser lliures. 

Pere Torra

(Publicat a Diari Gran del Sobiranisme, juliol de 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari