dijous, 16 d’abril del 2015

Presentació de Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació per Julià Guillamon (i 3)

Julià Guillamon: "Cal que es torni a llegir Joan Perucho, que se’n torni a parlar, que es torni a valorar"


(Barcelona, "la Central", 31 de març de 2015)

“—Com hem arribat fins aquí? Jo tenia 22 anys i vaig escriure un article molt pretensiós sobre literatura fantàstica...” D’aquesta manera començava Guillamon la seva intervenció en la presentació del seu darrer llibre sobre Joan Perucho, personatge que qualifica de fascinant. Guillamon evocava la primera ocasió en què va anar a casa de l’escriptor, el qual afirmava amb tota seriositat que al pis de baix de casa seva hi havia un fantasma. Perucho resultava molt divertit i era capaç d’interessar-se per tot, com quan, satisfet, mostrava haver trobat un llibre que tractava sobre quants jesuïtes hi havia al cel amb exactitud —li agradava molt compartir les seves descobertes. A més, Perucho té també una important faceta de crític d'art, que va exercir durant vuit anys a Destino; amb un gust per allò extraordinari. Era un gran coneixedor del grup Dau al set...

Com que Guillamon va destacar de Perucho la seva afició a explicar anècdotes, ell també en va explicar algunes de la relació personal que hi va tenir. Així, recordava l’interès de Perucho a menjar un allipebre al Palmar en ocasió de fer de jurat d’uns premis literaris de Gandia; com l’escriptor conduïa tot cantant cançons de Rita Pavone; la seva obsessió a fer-se una foto a la casa d'Azorín...

Guillamon considera que el seu llibre és, sobretot, un llibre de creació, no tan sols un estudi, on mostra Joan Perucho com a personatge d'una epopeia personal. L’autor, que va descartar fer carrera acadèmica per dedicar-se al periodisme, lamenta que en el periodisme predomina la “cosa curteta”. En canvi, escriure un text llarg és molt diferent i el que ara ha pretès no és tan sols fer un llibre de gruix sobre l’autor de Les històries naturals, sinó també sobre l'època.

Per fer-ho s'ha de parlar amb la gent, cosa que dóna una perspectiva molt diferent. L’autor veu la seva obra en la cruïlla entre periodisme-escriptura-recerca i admet que l’ha pogut fer ara, quan ha passat cert temps, disposa dels coneixements i els mitjans per a la recerca fan que no hi hagi excusa per no fer-ho bé. Per a Guillamon, la recerca és una malaltia i explica que, durant aquests anys, ha anat a veure tots els artistes vius dels quals Perucho va fer alguna crítica.

Fruit d’aquest treball de recerca, apareixen coses que no són les mateixes que ja s'havien dit sempre, i es produeixen moments eufòrics, il·luminadors, per a l’investigador. Guillamon en va posar dos exemples: un de relacionat amb el món dels falangistes, inclòs en el capítol que ell mateix considera el millor del llibre. L’any 2001 va anar a veure tots els redactors que quedaven de la revista Alerta, un dels quals era el germà d'Espriu, director de la revista i dirigent del SEU. En una entrevista a un tramviaire que hi ha a la revista, Josep Espriu s’adona que qui hi apareix en realitat és la “Pruden”, la minyona de casa els Espriu.

L’altre exemple que va explicar l’autor va tenir lloc a l’arxiu de la censura d'Alcalà d’Henares (molt visitat darrerament per part d’investigadors catalans). Malgrat que Les històries naturals té un contingut polític que ningú no va veure, Perucho no era un autor que tingués gaires “dificultats” amb la censura. En canvi, a l’autor se li va acudir fer la recerca per editorials i, en buscar l’Editorial Taber, que era propietat de l’escriptor, allà van aparèixer tots els llibres que no havien passat la censura. D’entre els llibres censurats, cal destacar una traducció de Barbarella, cosa que recorda la fascinació de Perucho per tot món pop. Pel que fa a Barbarella, el censor s'esgarrifa, li pinta grans sostenidors al personatge, després fa servir un retolador més gruixut, i acaba per enganxar-hi un paper blanc a sobre per tapar-ho tot, amb tan poca traça que ara es pot veure tot el que el censor volia eliminar.

Finalment, Guillamon va concloure la seva intervenció reivindicant que es torni a parlar sobre Perucho, que se’l torni a llegir i que es torni a valorar la seva obra.

Pere Torra 

(anterior)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada