divendres, 6 de desembre del 2013

Les normes ortogràfiques: una estructura d’Estat centenària per a una llengua mil·lenària

No vull deixar passar aquest any 2013 sense fer referència a les ‘Normes ortogràfiques’ de la nostra llengua, que ara fa cent anys van ser adoptades per l’Institut d’Estudis Catalans. Com diu Jesús Tusón “el prestigi d’una llengua va lligat a una ortografia ben establerta i acceptada per tothom de manera disciplinada”. Habitualment associem tota llengua a una comunitat de parlants, però en el segle XXI i en societats amb un avanç social i tecnològic considerable, gairebé hauríem de dir “comunitat de parlants i escrivents”.

“No vui dexá pasá aqet ayn 2013 sensa fé refarensia a las ‘Normas ortográficas’ de la nostra llenga, qe ara fa sen ayns van ser adoptadas per el Institut de Estudis Catalans”. He tornat a escriure la primera frase d’aquest article amb una ortografia versemblant, però que no segueix les normes. Podria haver optat per altres solucions, com m’hagués convingut, però en detriment de la comunicació. L’adopció d’un codi escrit per a la llengua i el seu coneixement per tota la població resulta ineludible.

L’ortografia catalana és bona? És més difícil que altres sistemes ortogràfics? Habitualment, els especialistes no parlen en termes de dificultat d’una ortografia —tot es pot aprendre—, sinó que distingeixen entre sistemes transparents i sistemes opacs, segons la relació entre la parla i la seva representació gràfica. El francès i l’anglès, per exemple, són llengües amb sistemes ortogràfics força opacs; en canvi, el català i el castellà compten amb ortografies considerades transparents gràcies a la seva correspondència molt directa i força unívoca entre els sons de la llengua i l’alfabet llatí. En qualsevol cas, la transparència ortogràfica no és cap luxe, sinó el resultat d’una feina que conjuga la tradició d’escriptura de la llengua, l’etimologia dels mots i la seva pronunciació. En el cas català això fou una feinada, a causa de la interrupció d'ús de la llengua. Aquesta feina, la van fer el grup de persones que, amb l’empenta engegada al vuit-cents per la Renaixença, es van aplegar a l’Institut d’Estudis Catalans creat per Prat de la Riba.

La llengua catalana no té un problema de codi, encara que Sí que, per sobreviure, necessita parlants-escrivents que la facin servir. Per això, són tan greus els atacs dels governs espanyols contra la nostra escola (Wert, TIL a les Balears), contra la unitat de la nostra llengua (l’invent del ‘lapao’), contra l’existència de mitjans de comunicació en la nostra llengua (tancament de TV3 i Canal 9 al País Valencià).

En parlar de les normes de la nostra ortografia cal destacar tres noms propis: Pompeu Fabra, Josep Carner i Frederic Clascar, anomenats «els tres pontífexs de les normes» per Rubió i Lluch. Fabra i Carner són importantíssims, decisius, i ben coneguts. En canvi, Clascar, fill de Santa Coloma de Farners –com Salvador Espriu–, ha estat injustament massa oblidat. El colomenc, que va excel·lir en traduccions bíbliques de l’hebreu i en l'estudi de la història del pensament català, va tenir un paper decisiu. En moments difícils del procés de codificació, mossèn Clascar va emprendre una actuació molt eficaç i va mostrar sempre una gran lleialtat a Pompeu Fabra, l’home que va completar la normativització de la llengua amb els seus tractats gramaticals i el diccionari general.

Per a tothom és ben clar que comptar amb una acadèmia nacional com l'Institut d’Estudis Catalans és una estructura d’estat necessària, però crec que també les nostres ja centenàries “Normes ortogràfiques” són també una estructura d’estat; d’aquest estat propi que volem lliure, independent, democràtic.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu núm. 31, desembre 2013.
  • Institut d’Estudis Catalans, Normes ortogràfiques, 1913

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada