Amb el temps, el darrer llibre de Francesc Canosa esdevindrà un exemple clàssic de periodisme d’investigació ben fet. El seu autor hi obté un triple encert: escriure un llibre interessant i amè, fer un magnífic exercici de memòria històrica i renovar l'estil del reportatge a casa nostra. Cap d’aquests tres aspectes no és menor.
Pel que fa al primer punt, tot i que coneixíem el Canosa articulista, mai com fins aquest llibre no havia portat la seva manera d’escriure a una obra sencera de caràcter monogràfic. Fins ara, teníem dos “Canoses”: el dels llibres —acadèmic, contingut i moderat— i el dels articles a la premsa impresa i digital —proper, expansiu i vistós. A Fumar-se el franquisme, l’autor ens fa interessar en una història senzilla i no gaire coneguda —per no dir gens. Es tracta de la plantació de tabac, que va tenir lloc a diversos indrets regats pel canal d’Urgell, per produir i distribuir caliquenyos en plena dictadura. L’autor, que beu d’una trentena de testimonis orals complementats amb algunes dades del període, treu molt de suc d’aquest material, tot i que en ocasions incorre en algunes reiteracions, pel fet que alguns testimonis expliquen més o menys el mateix. En qualsevol cas, Canosa aconsegueix parlar de coses greus amb gràcia i un to irònic molt ben elaborat:
Finalment, pel que fa a l’estil del reportatge periodístic i, en general, de l’assaig, l’autor fa aportacions molt destacades que trenquen amb la rutina instal·lada a casa nostra d’escriure de manera plana, neutra, sense suc. La prosa de Canosa, de to postmodern, és molt viva, hipertextual, plena de referents de tota mena i amb una tendència a trencar la frase, afegint i fent destacar saborosos substantius i adjectius que enriqueixen l’expressió. Fa servir una prosa plena de colors per descriure una realitat de blanc i negre. A vegades, inventa metàfores o comparacions originals: “Plou com un intermitent que no sap cap a on tirar” o “Plou com una tos que no marxa”, però no en té prou i, a continuació, reprèn el fil de la comparació inicial i n'afegeix encara una altra: “L'intermitent s'apaga. El blanc passa a negre. Avança un soroll furiós que només pot sentir la civilització vegetal: gela. Gela abans que la neu es fongui”. En definitiva, una escriptura amb gust per la forma, que defuig el periodisme asèptic, de cotó fluix.
Aquest llibre fou publicat a principis d’any però els asseguro que la traça de l’autor i l’originalitat del tema en fan una lectura molt apropiada —ni difícil ni trivial— per aquests dies d’estiu. Per fer-ho, això sí, mirin de posar-se a l’ombra.
Pere Torra
Pel que fa al primer punt, tot i que coneixíem el Canosa articulista, mai com fins aquest llibre no havia portat la seva manera d’escriure a una obra sencera de caràcter monogràfic. Fins ara, teníem dos “Canoses”: el dels llibres —acadèmic, contingut i moderat— i el dels articles a la premsa impresa i digital —proper, expansiu i vistós. A Fumar-se el franquisme, l’autor ens fa interessar en una història senzilla i no gaire coneguda —per no dir gens. Es tracta de la plantació de tabac, que va tenir lloc a diversos indrets regats pel canal d’Urgell, per produir i distribuir caliquenyos en plena dictadura. L’autor, que beu d’una trentena de testimonis orals complementats amb algunes dades del període, treu molt de suc d’aquest material, tot i que en ocasions incorre en algunes reiteracions, pel fet que alguns testimonis expliquen més o menys el mateix. En qualsevol cas, Canosa aconsegueix parlar de coses greus amb gràcia i un to irònic molt ben elaborat:
“El tabac es fa amic de la gent. Difícilment amb un oliver, o amb un ametller, traves amistat. Un dia el tabac el convides a casa. El fas seure. Fa més llum que la bombeta de 20 wats de postguerra. Les fulles tenen llum pròpia. I com l'energia es transformen. Es transformen caragolant.”Quant a la memòria històrica, l’autor aconsegueix, d’una banda, fer emergir la sordidesa del franquisme: la fam de la postguerra, la repressió de la dictadura, les inspeccions de la guàrdia civil, etc. D’altra banda, apareixen els pagesos com a herois (per a l’autor, són germans del Superman, sorgit arran de la depressió americana) capaços de plantar i fer créixer el que sigui, per la necessitat de supervivència. Canosa reivindica apassionadament els homes i les dones —aquestes darreres hi són molt importants— de poblacions com Juneda, Fondarella, Torregrossa o Torres de Segre, que van aconseguir burlar el règim de Franco fent “una il·legalitat en un règim il·legal” (qui escriu els demana disculpes perquè no té més remei que recórrer a un mapa per situar aquestes localitats). L’autor sempre ha destacat per la seva defensa aferrissada de les terres de ponent. Per això, anteriorment, per exemple, havia publicat a l’editorial ACONTRAVENT un recull de textos de Domènec de Bellmunt (pseudònim de Domènec Pallerola), un mestre de periodistes potser massa negligit.
Finalment, pel que fa a l’estil del reportatge periodístic i, en general, de l’assaig, l’autor fa aportacions molt destacades que trenquen amb la rutina instal·lada a casa nostra d’escriure de manera plana, neutra, sense suc. La prosa de Canosa, de to postmodern, és molt viva, hipertextual, plena de referents de tota mena i amb una tendència a trencar la frase, afegint i fent destacar saborosos substantius i adjectius que enriqueixen l’expressió. Fa servir una prosa plena de colors per descriure una realitat de blanc i negre. A vegades, inventa metàfores o comparacions originals: “Plou com un intermitent que no sap cap a on tirar” o “Plou com una tos que no marxa”, però no en té prou i, a continuació, reprèn el fil de la comparació inicial i n'afegeix encara una altra: “L'intermitent s'apaga. El blanc passa a negre. Avança un soroll furiós que només pot sentir la civilització vegetal: gela. Gela abans que la neu es fongui”. En definitiva, una escriptura amb gust per la forma, que defuig el periodisme asèptic, de cotó fluix.
Aquest llibre fou publicat a principis d’any però els asseguro que la traça de l’autor i l’originalitat del tema en fan una lectura molt apropiada —ni difícil ni trivial— per aquests dies d’estiu. Per fer-ho, això sí, mirin de posar-se a l’ombra.
Pere Torra
- Publicat a La Veu, núm. 49, juliol 2015.
- Francesc Canosa, Fumar-se el franquisme. La Catalunya caliquenyo, Ara Llibres, 2015.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada