dilluns, 25 de febrer de 2019

Ramon Folch i Camarasa en el mirall de la sinceritat

Vaig sentir vergonya amb l'apunt biogràfic que la majoria dels diaris van publicar amb motiu de la mort de Ramon Folch i Camarasa. A partir d'una nota d'agència poc documentada, tots els mitjans van anar repetint que s'havia mort l'adaptador en historieta o còmic d'Aventures extraordinàries d'en Massagran escrites pel seu pare, Josep M. Folch i Torres. No vull desmèreixer el valor del còmic; ara bé, Folch i Camarasa és autor d'una vintena de novel·les, una quarantena d'obres dramàtiques, diversos llibres de narracions, prop d'un parell de centenars de traduccions (començant pel cèlebre Diari d'Anna Frank fins a Graham Greene, George Orwell, Daudet, Conrad, Faulkner, Fitzgerald, Hemingway, Nabòkov, Mailer, Simenon, Chandler, Agatha Christie, Highsmith, Marx, Engels, Sartre, Russell, etc.), fou guardonat amb gairebé tots els premis literaris principals i amb un doctorat honoris causa per la UAB (2006). És trist que tota aquesta producció i mereixements acabi reduïda a l'adaptació en còmic d'un llibre d'altri. El fet m'ha conduït a tractar aquí Sala de miralls, una novel·la amb la qual Folch va obtenir el premi Ramon Llull l'any 1982.

La novel·la pot ser llegida com una autoficció on Sebastià Farqués és un transsumpte de l’autor

La novel·la pot ser llegida com una autoficció on el protagonista i narrador, Sebastià Farqués, és un transsumpte de l’autor. Com Folch, Farqués és el fill petit d'una colla de nou germans, en la família del qual destaca la prominència de la figura del pare; està casat, té sis fills i viu a Ginebra on treballa de traductor en un organisme internacional (Farqués a l'Associació Universal de Sigil·lografia; Folch, a l'Organització Mundial de la Salut). Hi ha molts detalls que, a la pràctica, faciliten informació sobre la vida i els pensaments de l'autor.

El llibre esdevé un mirall que té la capacitat de penetrar en els sentiments, els pensaments i els somnis del narrador; literatura en estat pur

La història de la novel·la se situa en un moment de crisi personal del narrador en primera persona (en alguns instants plana l'ombra de la depressió), que es troba en un punt vitalment molt rellevant per a algú amb vocació professional d'escriptor (com el pare), però que s'ha de dedicar a anodines traduccions especialitzades per guanyar-se la vida i tirar endavant la família. És en aquest punt en què el narrador es desplaça ell sol a la vella casa familiar d'estiueig situada en un entorn rural, a la localitat anomenada Vallnova (fàcilment identificable amb Palau-solità i Plegamans, on certament hi havia la casa construïda pel seu pare als anys 20), amb l'objectiu d'escriure un llibre que doni compte de la seva vida. En aquesta casa plena de records, durant quinze dies el narrador reviurà el seu passat (infantesa i joventut) mentre va escrivint el llibre que el lector té a les mans, que no és el llibre que ve a escriure, sinó un altre on transcriu el procés del que fa i pensa mentre projecta i redacta el primer. El llibre esdevé un mirall que té la capacitat de penetrar en els sentiments, els pensaments i els somnis del narrador, és a dir, literatura en estat pur.

Recorda l’actitud de Josep Pla, però en el cas de Folch/Farqués, és una concepció vital, com a persona, no sols estètica

El to del llibre és malenconiós, però alhora és contrapuntat amb unes notes d'un humor. Per exemple, el protagonista fa comentaris sobre la seva condició de funcionari, la seva mediocritat, la seva insignificança ("em trobo desconnectat totalment de l’alta realitat per a la qual treballo, com se sent lluny de les excitants aventures astronàutiques, suposo, el personal de la Nasa que fa la neteja dels lavabos de la central", p. 26). A vegades, recorda una mica l’actitud de Josep Pla i la seva reivindicació de la grisor, però en el cas de Folch/Farqués, no sembla tan sols una postura merament estètica, com en Pla, sinó més aviat una concepció vital, com a persona. Segurament, hi influeix la figura gegantina del seu pare, el fet de ser el més petit dels germans i la seva impossibilitat (que el narrador viu com a renúncia) a desplegar una carrera literària professional durant la dictadura.

Estilísticament, és una escriptura impecable, poc freqüent en els nostres dies, que destrueix el mite de les dificultats de llegibilitat de la frase llarga. El predomini de la frase llarga o llarguíssima es troba acuradament justificat i ofereix una lectura expressiva, precisa, plaent.

El narrador remarca que "llegir és viure la vida dels altres"

Els miralls que esmenta el títol remeten a la idea que el llibre que escriu és, al seu torn, un mirall. Folch s’emmiralla en Farqués i alhora Farqués viu la vida de Folch i és Folch mateix. Les transferències entre realitat i ficció són contínues i el narrador n'és ben conscient. Per això remarca que "llegir és viure la vida dels altres" (p. 97). La potència del mirall de Folch/Farqués és fortíssima perquè l'autor hi buida la seva experiència amb una sinceritat absoluta. Certament, llegint Sala de miralls hom pot reviure la vida de Ramon Folch i Camarasa en un moment de crisi, de revisió personal, allò de "nel mezzo del cammin di nostra vita mi ritrovai per una selva oscura."

Pere Torra
  • Publicat a "La Veu", núm. 86, febrer del 2019.
  • Ramon Folch i Camarasa, Sala de miralls, Barcelona. Planeta, 1982.

1 comentari:

  1. Us agraeixo els comentaris.
    Per a mi, en Ramon Folch i Camarasa és el millor traductor al català que he conegut, amb un domini de la llengua, de l'expressió, molt difícil de trobar, alhora que amb fidelitat al sentit del text original. Llegint-lo, sembla que el llibre sigui escrit originalment en la nostra llengua.
    Per això, sempre que trobo un llibre traduït per ell, si puc me'l compro. Hi xalo, llegint-lo.
    Jordi Buïl

    ResponElimina