diumenge, 22 de novembre de 2020

Aventures fantàstiques entre muntanyes sota l’advocació de Joan Perucho i el príncep Lichnowsky

Trobant-nos en plena commemoració del centenari de Joan Perucho, resulta molt oportuna la publicació de La companyia nòrdica, d’Abert Villaró, una novel·la que evoca diversos elements que, ara fa 60 anys, van aparèixer a Les històries naturals. Com aquesta darrera, la novel·la de l’andorrà està ambientada durant la primera guerra carlina i, a partir d’un dietari trobat casualment al segle XXI, segueix les vicissituds d’un jove prussià, Ulrich von  Wilamovitz, que l’any 1837 ve a Catalunya per lluitar a la guerra carlina, en defensa del tron i l’altar.

Felix von Lichnowsky ha estat incorporat a la nostra literatura de ficció amb les novel·les de Perucho, Villaró i Garrigasait

Així doncs, Wilamovitz, el protagonista de la història, emprèn un periple similar al que feien molts dels voluntaris europeus i entra a la península per Andorra. El personatge és versemblant, ja que, en la primera guerra carlina (1833-1840), tot i el seu caràcter d'enfrontament intern, hi va haver una notable participació internacional, especialment de voluntaris individuals, sobretot en el bàndol carlista, el qual va resultar molt atractiu en determinats àmbits socials partidaris de la tradició i contraris als aires liberals derivats del racionalisme i la Il·lustració, sobretot a Prússia i a França. Entre nosaltres, un dels voluntaris pro-carlins més cèlebres deu ser Felix von Lichnowsky, un príncep alemany que ha estat incorporat com a personatge històric a la nostra literatura de ficció amb les novel·les de Perucho, també en aquesta de Villaró i fa poc a Els estranys (2017) de Raül Garrigasait —autor homenatjat al llibre, de l'obra del qual ja vaig parlar a l'article Raons per llegir la millor novel·la del 2017. Precisament, parlant d’aquest darrer, Toni Sala feia una afirmació plenament aplicable al llibre de Villaró: “I ja tenim la Il·lustració i el Romanticisme europeus passant comptes amb el Barroc meridional, el protestantisme acarat al catolicisme i viceversa”. Perucho va obrir el tractament literari d’aquests personatges en la ficció, però la novel·la de Villaró és més propera a la de Garrigasait, on també apareix un voluntari prussià, de nom Rudolf von Wielemann, mig perdut en una guerra encara més absurda per a algú que ve d’un altre país. 


Els dos exèrcits enfrontats acorden encarregar aclarir unes morts produïdes en circumstàncies misterioses

La novel·la de Villaró se centra en les aventures que protagonitza un petit i heterogeni grup a qui els dos exèrcits enfrontats acorden encarregar aclarir unes morts produïdes en circumstàncies misterioses, de cap manera atribuïbles a les batusses entre carlins i liberals. Aquest grup és format per Wilamovitz, el capità Osinalde —un metge militar del bàndol liberal—, la Mina —una feréstega noia pirinenca que fa de guia— i el pare Cebrià —un monjo de Montserrat amb grans aptituds científiques—, personatge que dona molt joc i esdevé tot un motor de l’acció: 


Oi que mirem amb dos ulls, escoltem amb dues orelles, caminem amb dues potes, ens pengen de la bosseta dels ous dos testicles, mamem de dues popes i tenim dues mans? Doncs tot ho hem de considerar en parells, perquè l’univers s’organitza en dobles i també en oposats. El dia i la nit, la llum i la foscor. El bé i el mal. Els àngels i els dimonis. La ciència i la màgia. (p. 208)


El grup protagonista forma un conjunt similar al que Perucho presenta a Les històries naturals, que seguia la novel·la d’aventures de Verne i Conan Doyle


S’hi afegiran més endavant el príncep Lichnowsky, perfectament desubicat en un paisatge i una gent que no entén; i Mary Eyre, una intrèpida periodista que fa de corresponsal de guerra d’un diari nord-americà. Aquest grup protagonista forma un conjunt similar al que Perucho presenta a Les històries naturals, el qual, al seu torn, seguia els models clàssics de la novel·la d’aventures de Verne i Conan Doyle. A més, la novel·la pertany al gènere fantàstic i justament la companyia nòrdica a què remet el títol correspon a un possible destacament militar integrat per una mena de comtes Arnau. Com diu, desesperat, el racionalista capità Osinalde: "Res del que jo pugui escriure podrà acostar-se a la realitat, perquè, fet i fotut, tampoc no sé què és real. I això és un problema. No els puc explicar que ens trobem davant d’una desfilada d’espectres assedegats de sang." (p. 242)


A part de les referències peruchianes, el to enjogassat del llibre se situa entre Umberto Eco i Dan Brown

El to del llibre és enjogassat i, a part de les explícites referències peruchianes, se situa entre Umberto Eco i Dan Brown. La lectura que en resulta és divertida, si bé algun lector exigent pot trobar que desaprofita el potencial més literari i opta per acomodar-se en la fórmula del relat d’aventures facilot. En tot cas, ofereix no tan sols una lectura de gran amenitat, sinó també enriquidora tant per l’encert de les descripcions dels espais geogràfics com per l'ús d’un llenguatge viu i genuí. Les escenes descrites al santuari solsonès del Miracle tenen molta gràcia i és un goig anar darrere del monjo i el protagonista quan descobreixen la biblioteca oculta a la cripta, la qual compta amb memorables llibres de la tradició màgico-fantàstica com ara La poule noire, Enchiridion, De occulta philosophia, The Secret Commonwealth, El Ente dilucidado.


Estaria bé que alguna editorial catalana s’animés a traduir de l’alemany a la nostra llengua el llibre Records de la guerra carlina (1837-1839) de Felix von Lichnowsky

Tot i que el text procedeix d’un antic dietari, està narrat de nou per l’autor, que afirma que “he fet el que no s’ha de fer mai: l’he manipulat, l’he espremut, l’he alterat” (p. 18). Encara que això no és més que un vell recurs literari, potser hauria estat preferible oferir el material en la teòrica forma original. El text hauria guanyat color i autenticitat, i el lector ja hauria pogut fer la feina de resituar les coses i reconstruir les peces. Certament, la lectura és molt àgil i fluida, però, hores d’ara, qui es posa a llegir un llibre no necessita que li ho donin tot mastegat, sinó més aviat al contrari. El plaer de la lectura es produeix en l'atorgament de sentit en fer la (re)construcció de la història, davant d’una trama que no té per què ser lineal. Tan sols apareixen també unes cartes que Wilamovitz adreça a la seva xicota a Prússia, però són poc rellevants i, tot i que volen fer de contrapunt de la narració, són massa escasses i queden a mig camí, com si l’autor mateix no s’ho acabés de creure. En tot cas, globalment el llibre està ben aconseguit i planteja la intriga amb molt d’ofici; de manera que el lector no el deixarà fins al final.


Ja fa força temps que reclamo que alguna editorial catalana s’animi a traduir de l’alemany a la nostra llengua el llibre Records de la guerra carlina (1837-1839) de Felix von Lichnowsky. Que jo sàpiga, tan sols n’hi ha traducció a l’espanyol, a partir d’una versió del francès, publicada a Navarra per una colla de carlins falangistes. Però el príncep prussià ja és ben nostre i estic convençut que les seves memòries bèl·liques ens diuen moltes coses de nosaltres mateixos. No seria un bon moment ara que som a l’Any Perucho?


Pere Torra

  • Albert Villaró. La companyia nòrdica, Barcelona: Columna, 2020.

  • Publicat a La Veu, núm. 105, novembre del 2020.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada