dissabte, 31 d’octubre de 2020

Hipocondria contra la pandèmia

D'ençà la darrera sentència del Tribunal Suprem que ha prohibit parlar la llengua comuna entre els territoris dels Països Catalans administrats per l’Estat espanyol (quin tribunal tan bèstia, capaç de prohibir la comunicació entre persones!), m’han entrat unes ganes boges de posar-me a llegir escriptors valencians i balears. De fet, aquest estiu ja vaig llegir Tots els camins de Joan Francesc Mira, un llibre de memòries esplèndid, del qual espero fer un comentari aquí mateix més endavant. De moment, començo amb Hipocondria, ‘mon amour’!, un llibre molt curiós, que ha arribat a les meves mans de manera inesperada i que encaixa molt bé amb els temps actuals. L'autor és Xungarro, nom de guerra del suecà, Josep Lledó. Sembla que Sueca –com reconeix l’autor mateix– és “un poble on pegues una patada a un arbre i et cau un “escriptor”.

“Sigui de nosaltres o amb nosaltres és un fet que escoltar un hipocondríac en acció té efectes còmics immediats”

En primer lloc, cal dir que aquest llibre ha estat escrit abans de la pandèmia generada per la COVID-19 (com a data d'edició consta l’abril del 2020). No ha estat concebut, doncs, durant aquesta crisi ni tampoc ha pretès reaccionar-hi; no és un llibre oportunista. Ara bé, el seu plantejament és molt apropiat com a instrument de combat contra la pandèmia i els seus efectes psicosocials. L'autor, fins i tot va més enllà i “reivindica” que la hipocondria és una actitud per encarar la vida. Al capdavall, els hipocondríacs estan avesats a la malastrugança. Hom pot pensar que això tan sols és una (im)postura, però l’autor, s’hi aplica amb més rigor del que es pot imaginar a primer cop d’ull. En realitat, la hipocondria és l’instrument per a efectuar una reflexió irònica i, sobretot, humorística. L'humor –una de les claus per llegir el llibre– és una cosa molt seriosa, fins i tot terapèutica. Qui vulgui riure trobarà al llibre moments hilarants durant els quals s’esvaeixen els maldecaps que tots patim aquests darrers mesos. Justament, el llibre constata de forma explícita la relació entre humor i hipocondria, en un text titulat Humorcondria: “Sigui de nosaltres o amb nosaltres és un fet que escoltar un hipocondríac en acció té efectes còmics immediats.”

En la nostra tradició l'actor i humorista Joan Capri va fer emergir un personatge que és un immens hipocondríac
 
El llibre aplega 36 textos, d’extensió força breu i lectura molt àgil, que tracten temes diversos amb el fil conductor de la perspectiva d’un hipocondríac. En la seva “reivindicació” de la hipocondria, un dels primers textos ja invoca il·lustres precedents literaris, com Molière, del qual afirma, amb encert: “Molts solen citar frívolament El malalt imaginari per burlar-se de la hipocondria, el que no sol dir ningú és que Molière va palmar de veritat després de parir-la.” Hi ha hipocondríacs molt cèlebres com ara el que interpreta Woody Allen a la majoria de les seves pel·lícules, però també al nostre país hi ha hagut una important tradició hipocondríaca. L'actor i humorista Joan Capri, per exemple, fou un mestre en aquest àmbit i, per mitjà dels seus monòlegs, va fer emergir un personatge que, per damunt de tot, és un immens hipocondríac. Fa riure perquè tracta com a enormes catàstrofes les seves petites vicissituds quotidianes.

Xungarro situa la majoria dels textos en l’àmbit més quotidià i personal amb un gran protagonisme de les qüestions mèdiques, començant per les seves petites afeccions
 
Precisament, Xungarro situa la majoria dels textos en l’àmbit més quotidià i personal. Tenen un gran protagonisme les qüestions mèdiques, començant per les seves petites afeccions: des d’una fístula anal a un bonyet de greix passant per una hipertròfia funcional ventricular esquerra, que equival a tenir un cor “massa gran”, polisèmia que, naturalment, es presta a un divertit joc retòric. També cal destacar els problemes que envolten la burocràcia mèdica i les instal·lacions sanitàries: la consecució d’un metge de capçalera; les vicissituds que es viuen a la sala d’espera d’un CAP; l’hospital com a lloc molt perillós; etc. Al capdavall –com diu l’autor–, l’hipocondríac necessita el metge i n’ha de ser amic com “el drogoaddicte no pot permetre’s estar malament amb el seu camell”. Pel que fa a la salut mental, la conclusió de l’hipocondríac és aclaparadora:
El psiquiatra et droga però no et cura; el psicoanalista t’escolta però no et cura, i el psicòleg directament no et cura. Per tant, posats a triar és preferible començar per un psicòleg que té el mateix efecte que els altres dos sense els fastigosos passos intermedis. (p. 142)
Així mateix, tracta força sobre l’alimentació, la gastronomia i el vegetarianisme, i arriba a fer propostes suggerents d’un cert to anarquitzant, però contundent racionalitat:
Una de les poques coses per les quals serveix l’estat és per a putejar la gent. Així, seria bona idea apujar els impostos dels productes més nocius i deixar-los a preu d’or, i almenys qui se’ls vulga menjar ja es va pagant el tractament de la diabetis o les operacions de bypass coronari. (p. 113)
De fet, aquest és un llibre sobre la por perquè és la por que crea la hipocondria i, com diu l'autor, “posats a tenir por, per què no fer-ho amb un to maximalista? Per què no entrar-hi per la porta gran?” Efectivament, la hipèrbole aplicada a tota mena de situacions és un dels recursos més abundants del llibre, cosa que permet exhibir una gran lucidesa que resulta oportuníssima en els temps que vivim. Per exemple: “La hipocondria és el motor de gran part dels avanços de la civilització tecnològica occidental.” 
 
La hipocondria escau en aquests moments, en què potser som una mica a prop de la fi del món o, almenys, de la fi d’algun món. 
 
A més, l'obra ens obsequia amb alguna sorpresa de gran interès, com quan ens fa conèixer la paraula fogó, amb què a Sueca designen “allí on el cul passa a entrar en territori de l’intestí”. Certament, és –com diu Xungarro– “una paraula molt reivindicable, em sorprén que no s’haja estès el seu ús donada la gran necessitat social que hi ha”. L’autor coneixia el mot perquè l’ha mamat de petit; nosaltres podem donar fe que el recull el diccionari Alcover-Moll i ja l’incorporem des d’ara al nostre vocabulari.
 
Sempre han rebut atenció els que han preconitzat grans catàstrofes o, fins i tot, la fi del món, encara que no sigui exactament el mateix que un hipocondríac, fem-los un cert cas. En aquests moments, potser som una mica a prop de la fi del món o, almenys, de la fi d’algun món. Doncs, mentre no arriba, per què no apaguen l’aparell de televisió, deixen d’escoltar dades i xifres alarmants i es posen a llegir, per exemple, aquest llibre. No els immunitzarà contra cap virus, però els asseguro que viuran una estona relaxada, reflexiva i divertida.
 
Pere Torra
  • Xungarro. Hipocondria, “mon amour!”. Barcelona: Llibres de l’Índex, 2020.
  • Publicat a La Veu, núm. 104, octubre del 2020.
 

Cap comentari:

Publica un comentari