Acontravent va publicar a la primavera un curiós llibre que ha resultat una sorpresa ben agradable. Es tracta d’una novel·la molt ben escrita, estructurada en forma de dietari, en què el seu protagonista -enfrascat en un estudi sobre Eugeni d’Ors- no para de rellegir, sobretot, Solitud, de Víctor Català.
La novel·la de Genís n’és una mena de reelaboració i actualització, tot i que, de fet, hi té poc a veure. En conserva, això sí, l’afinitat entre els personatges principals i un entorn muntanyenc i isolat que condiciona la peripècia narrativa. L’obra de Genís, però, en canvia radicalment tant el punt de vista com la veu.
A Una altra solitud som davant d’un dietari escrit en primera persona pel personatge equivalent al pastor, ara un estudiós de d’Ors, en lloc de la narració omniscient centrada en la Mila (Milena en la novel·la del segle XXI). A més, Genís incorpora amb habilitat abundants reflexions estètiques al voltant de característiques dicotomies en l’art, la majoria ben vives en el moment de publicació de l’obra de Víctor Català: dionísiac vs. apol·lini; modernisme vs. noucentisme; romanticisme vs. classicisme; Maragall vs. d’Ors; Tàpies vs. Picasso, etc. L’autor, a més, no s’està d’esmenar el final de Solitud i, per a la seva novel·la, en proposa un -que no revelaré- de molt més agosarat.
De fet, m'atreveixo a suggerir que, entre les lectures obligatòries de Batxillerat, seria molt més assequible i profitós per als joves d’avui aquesta “revisitació” de Solitud, que no pas la gran novel·la de Caterina Albert, obra magnífica, però que conté massa barreres lingüístiques i temàtiques per al lector adolescent comú del segle XXI.
A Una altra solitud som davant d’un dietari escrit en primera persona pel personatge equivalent al pastor, ara un estudiós de d’Ors, en lloc de la narració omniscient centrada en la Mila (Milena en la novel·la del segle XXI). A més, Genís incorpora amb habilitat abundants reflexions estètiques al voltant de característiques dicotomies en l’art, la majoria ben vives en el moment de publicació de l’obra de Víctor Català: dionísiac vs. apol·lini; modernisme vs. noucentisme; romanticisme vs. classicisme; Maragall vs. d’Ors; Tàpies vs. Picasso, etc. L’autor, a més, no s’està d’esmenar el final de Solitud i, per a la seva novel·la, en proposa un -que no revelaré- de molt més agosarat.
De fet, m'atreveixo a suggerir que, entre les lectures obligatòries de Batxillerat, seria molt més assequible i profitós per als joves d’avui aquesta “revisitació” de Solitud, que no pas la gran novel·la de Caterina Albert, obra magnífica, però que conté massa barreres lingüístiques i temàtiques per al lector adolescent comú del segle XXI.
Pere Torra
- Publicat a La Veu, núm. 8, octubre de 2011.
- Jaume Genís, Una altra solitud, Barcelona, Acontravent, 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada