dimecres, 11 de juliol del 2012

El veritable viatge d'Ulisses

Ara que alguns ens volen convèncer que ja estem viatjant cap a Ítaca, encara que després parlen d’escenaris desconeguts, és oportú revisar l’Odissea en la moderna versió feta per Joan Francesc Mira que en va publicar Proa aquesta tardor. L’obra no requereix presentació i el traductor tampoc, el qual els darrers temps ens ha ofert impecables versions d’obres clàssiques de la literatura occidental, com la Divina Comèdia de Dant o els Evangelis. Totes aquestes obres ja comptaven amb traducció en la nostra llengua, però compartim el parer de Mira que, a l’hora de tornar a traduir l’Odissea, es proposa “fer-ne una versió directa i transparent, per al meu temps i els meus conciutadans; posar-la en mans, potser, d’uns nous lectors per renovar-ne el gust de la lectura. I de passada, i com a premi en l’esforç mateix, submergir-me jo llargament en la mar infinita del poema, una mar de color de vi”.

Ens plau molt que Mira posi al dia una obra tan essencial i ho faci per a nosaltres, conciutadans seus del segle XXI. En aquest país mai no està de més fer accions que projectin la nostra llengua, com també fan altres coratjoses editorials, com ara, la nova traducció del Pickwick de Dickens que ha presentat Acontravent enguany, any del bicentenari de l’escriptor anglès. Tornant a l’Odissea, cal valorar la llengua que fa servir Mira en aquesta obra, una llengua neta, clara, rica i propera. Presenta alguns aspectes que revelen l’adscripció a la modalitat valenciana de la nostra llengua en algunes desinències verbals i en l’accentuació d’algunes vocals.

Qui s’acosti a aquest llibre ja sabrà segurament què l’espera i té garantida una magnífica estona de lectura, que, malgrat haver passat vint-i-set o vint-i-vuit segles, serà indubtablement amena. Sempre diverteix recordar l’episodi del ciclop Polifem al Cant IX, en el qual Ulisses s’empesca la famosa martingala d’explicar-li que es diu Ningú, que, lògicament, és un nom fals. Quan Polifem és atacat per Ulisses i altres companys i intenta cercar l’ajuda d’altres ciclops, topa amb l’associació negativa del nom: “Ai, amics meus, Ningú em vol matar amb engany i amb la força”, per la qual cosa la resta de ciclops responen: “Doncs, si estàs sol i ningú no t’ataca ni et fa violència, és malaltia que ve del gran Zeus, hom no pot evitar-la: prega per tant Posidó al senyor, que també és el teu pare” (161)

Potser també és bo recordar l’anada d’Ulisses al país dels morts, l’Hades (Cant XI). No volem ni imaginar els morts que hi podríem localitzar si traslladéssim el viatge a la Catalunya del segle XXI, com pretenen alguns, si bé, resultaria molt pràctic trobar-hi un endeví com Tirèsias, per tal que ens aclarís les incerteses del nostre futur immediat.

Aquests que enmirallen la nostra trajectòria amb els 20 anys de retorn d’Ulisses després de la guerra de Troia, haurien de tenir present que l’Odissea no acaba amb l’arribada de l’heroi a l’illa. L’arribada d’Ulisses a la seva terra, Ítaca, es produeix al Cant XIII, quan encara ens manquen onze cants més fins arribar al darrer, el Cant XXIV. Molta feina li queda per fer a Ulisses un cop posa els peus a la seva enyorada pàtria: “l’arribada, el retrobament amb el porquer i el fill, els plans de venjança, l’entrada a casa, els pretendents, Penèlope, i la conclusió sagnant i feliç” (227).

Per desgràcia, no estem gaire segurs que tinguem cap líder amb la força i, sobretot, l’enginy d’Ulisses. D’altra banda, també cal recordar que Ulisses va retornar sol al seu reialme i, amb franquesa, si nosaltres fóssim els que anem al vaixell preferiríem també arribar-hi aviat i sans i estalvis, lluny de la ira de Posidó. Curiosament, els darrers versos de l’Odissea fan referència a un pacte, un altre fet que remet al nostre present: “Fill de Laertes, llinatge de Zeus, habilíssim Ulisses, para’t, atura una lluita violenta que a tots us iguala. S’irritaria el Cronida, Zeus d’ampla veu, si no ho feies”. Va dir això Atena, i ell, molt content, la va creure. I es concertà entre tots ells un gran pacte de pau duradora, obra de Pal·las Atena, la filla de Zeus portaègida, que s’assemblava a Mèntor en tot, en la veu i en l’aspecte” (441). Al capdavall els grans pactes de pau duradora tan sols estan a la mà del déus i els déus fa temps que han emmudit també per a Grècia.

Pere Torra

  • Publicat a La Veu, núm. 16, juliol de 2012.
  • Homer, Odissea, Versió de Joan F. Mira, Edicions Proa: Barcelona, setembre de 2011



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada