dimecres, 15 d’abril del 2015

Barcelona triga 23 anys a escriure bé Farners, on va néixer Salvador Espriu

Tots els farnesencs sabem que el topònim que ens identifica s’escriu Farners. L’origen del nom es troba en farina i, en concret, en l’adjectiu “farinarios”, que perd la primera “i”, com documenta Joan Coromines a l’excel·lent Onomasticon Cataloniae, de forma aclaparadora (“Chastro de Farners” és de l’època de Ramon Berenguer I, segle XI). És, doncs, una forma antiquíssima, però, la nostra ciutat té més de mil anys i la llengua catalana dóna nom als indrets del país fa encara més. Jo havia pensat que el nostre Farners potser tenia a veure amb el terme italià Farnese, antropònim d’una històrica família, propietària d’un palau a Roma on avui hi ha l’ambaixada de França; però Farnese correspon a la localitat del mateix nom i no ve de farina, sinó del mot farnia, que designa el roure pènol (quercus robur). 

Recordo això ben conegut només per explicar una anècdota que he viscut sobre el nom del nostre castell. L’any 1992 la nova vila olímpica de Barcelona va donar lloc a un barri de nova planta en una antiga zona industrial arran de mar i va fer sorgir la necessitat de posar noms als nous carrers. Per sort, es va aprofitar per recórrer a destacats intel·lectuals del segle XX que no figuraven al nomenclàtor barceloní. Amb tot mereixement, es van batejar carrers com Joan Oliver, arquitecte Sert, Rosa Sensat, Joan Miró, i el que ara ens ocupa, Salvador Espriu, fill de la nostra ciutat.

Doncs bé, l’Ajuntament de Barcelona va demostrar que no consulta ni l’obra de Coromines, ni cap senzill diccionari. A la placa del carrer dedicat a l’escriptor, va escriure que Espriu havia nascut a Santa Coloma de “Farnés” (sic). Sí, és clar, tothom es pot equivocar, però si hom comet errors elementals hauria de tenir mecanismes àgils d’esmena, sobretot si algú li ho fa veure. Doncs, us asseguro que a Barcelona no és pas així.

Aquest carrer és a prop d’on treballo. Per això un dia de principis del 2013 (any del centenari d’Espriu), em vaig decidir a enviar un escrit a l’Ajuntament de Barcelona per tal que esmenés l’error en el nom de la nostra ciutat. Vaig haver d’emplenar un fred formulari, donar les meves dades personals, etc. Al cap d’uns dies vaig rebre una resposta que em va fer adonar que l’ajuntament barceloní té un greu problema de comunicació. Després d’haver-se equivocat en el nom Farners en una placa de marbre, ara quan un ciutadà els ho feia veure responien amb un text escrit ple d’incongruències: repetien la primera frase, barrejaven persones del singular i el plural, ometien preposicions, s’adreçaven al destinatari amb tractament de vós i de vostè, el text no anava signat per ningú, etc. A l’escola secundària no haurien deixat passar escrits tan malgirbats. 

Sigui com sigui, d’entrada, em vaig posar content ja que m’havien assegurat per escrit que canviarien la placa “en breu”. Vaig esperar confiant que l’expressió “en breu” devia voler dir “en poc temps”. Em vaig equivocar de mig a mig. Dies, setmanes, mesos després, desconcertat, comprovava que no hi havia canvi de placa. La resposta, a més de mal escrita, era mentida.

La veritat és que jo tinc altra feina que fer de corrector de tot un Ajuntament de Barcelona i només de tant en tant passava pel carrer Espriu, però, a finals d’octubre de 2014, havent transcorregut més d’un any i mig, els vaig adreçar un nou escrit. A diferència del primer, se’m va acudir enviar-ne còpia a un conegut meu que té una posició directiva a l’Ajuntament, en un àmbit que no té res a veure. Curiosament, el que no havia aconseguit amb el procediment ordinari establert, sí que ho vaig obtenir ara. Al cap d’uns dies, un funcionari municipal va contactar amb mi i, tot disculpant-se, amb correcció però amb certa fredor, em va confirmar que ara sí que corregirien la placa errònia i que m’avisarien un cop fet. Va ser així i a principis de novembre me’n va enviar una fotografia i tot.

En resum, ha costat 23 anys i unes molèsties d’un ciutadà, però, finalment, Barcelona ha après a escriure Farners. En tot aquest afer, sempre he tingut la sensació que el ciutadà Pere Torra, resident a Barcelona i amb arrels farnesenques, estava molestant l’administració municipal. Tot i que em donaven la raó, que feliços serien sense carregosos ciutadans que escrivissin peticions! 

He après que l'ajuntament del cap i casal té un forma d'actuar pròpia d’altres temps, autista, rígida, incapaç d'apreciar de debò la participació ciutadana. L’ajuntament de Barcelona no sembla el d’una smart city. O potser sí? Tornant a l’etimologia, potser és smart en el sentit original, ja que el mot ve de l’antic anglès smeortan, relacionat amb l’antic alt alemany smerzan, el llatí mordēre (‘mossegar’), el grec smerdnos (‘terrible’) o el protoindoeuropeu *smerd- (‘dolor’). Un “Ajuntament smart”, un ésser terrible que et vol mossegar?

Pere Torra

Nota: I què se’n va fer de la placa errònia? Bé, això és una altra història que potser explicaré un altre dia.

  • Publicat a Ressò, abril 2015.
  • Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae, Els noms de lloc i noms de persona de totes les terres de llengua catalana, Barcelona, Curial / La Caixa, 8 vol. Amb la col·laboració de Max Cahner, Joan Ferrer, Josep Giner, Joseph Gulsoy, Josep Mascaró, Philip D. Rasico i Xavier Terrado, 1989-1997.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada