dimarts, 21 d’abril del 2015

Confessions contra la solitud. Memòries de Carles Fages de Climent

Des del centenari del seu naixement, l’any 2002, han aparegut diversos llibres que han anat fent accessible bona part de la producció de l’escriptor empordanès Carles Fages de Climent. La darrera novetat és la publicació d’un volum de memòries, amb subtítol de certa evocació proustiana, redactat al final de la seva vida, confegit a partir de textos diversos i heterogenis. L'edició ha requerit, per tant, una feina notable de transcripció, selecció, ordenació i anotació, executada amb solvència i pulcritud pel curador. 

El volum es llegeix, amb comoditat, ben endreçat cronològicament en sis grans apartats: «Orígens familiars», «Infantesa i adolescència», «Època universitària», «Època republicana», «Època roja» i «Postguerra». El nombre de pàgines i l'estil d’aquests apartats és molt variable i reprodueix el desequilibri consubstancial a tot el llibre. El conjunt aplega textos memorialístics convencionals, comentaris d’actualitat, disquisicions històriques, narracions amb elements de ficció, relats basats en somnis, comentaris sobre literatura, epigrames, poemes, etc. De vegades, fins i tot hi ha alguns textos en castellà, que havien estat pensats per a finalitats molt diferents. El lector actual, enmig d’aquesta heterogeneïtat, pot trobar a faltar l’explicació detallada de nombrosos fets d’interès viscuts per Fages, com ara les dificultats patides durant la guerra; les seves relacions amb Ventura Gassol o Salvador Dalí −tan sols esmentats d'esquitllentes−; la seva posició a la postguerra, en què va arribar a ocupar la direcció de l’Ateneu Barcelonès, etc. Ara bé, el llibre té, com a fil conductor, una clara vocació de confessió, de retiment de comptes, cosa que ajuda a conferir-li unitat.

La lectura del text contribueix a oferir una idea més complexa de Fages de Climent, sovint víctima d’un poc matisat encasellament personal, ideològic i literari. L'escriptor parla amb gran admiració de Gassol i també de Jaume Compte, fill de Castelló d'Empúries, que va participar al complot del Garraf contra Alfons XIII i va morir als fets d'octubre de 1934. No són les amistats que hom esperaria d’una persona afí al franquisme que parla amb admiració de Mussolini, però és la mateixa persona que també practica una adhesió constant a la llengua catalana, s’adscriu al catalanisme i no estalvia crítiques a destacats dirigents de la dictadura. Sens dubte, Fages fou una persona especial, cosa que traspua a les Memòries.
Literàriament, cal destacar la narració «L'assistent», inclosa dins el capítol titulat «Siluetes de la revolució», basada en les vivències de l’escriptor durant la guerra, al campament de reservistes d'Arenys de Munt de l'exèrcit republicà. Es tracta d'una història tendra i divertida, molt ben narrada, que mereixeria figurar en qualsevol antologia de la prosa del període. Com tot llibre de memòries conté un grapat d’anècdotes que,  a més de permetre copsar la singular personalitat del personatge, hi afegeixen amenitat. Home de salut delicada, li van haver de practicar la circumcisió quan superava la cinquantena, cosa que també li serveix per fer broma en dir a la seva dona: «Mira noia: he volgut començar per aquí la meva Imitació a Jesucrist». Fages era així i en algun moment ell mateix ho admet, no pas amb resignació, sinó amb orgull de la seva extravagància, el seu dandisme.


Així mateix, a l’apèndix, sota l'epígraf de «Dietari d'un moribund», hi ha un text molt interessant en què l'escriptor relata la seva vida durant l'ingrés a l'Hospital Clínic poques setmanes abans de morir. Són unes notes, de vegades molt sintètiques, en què fa un retrat precís del seu limitat entorn des de la seva perspectiva de pacient. Preses entre finals de juny i el 10 de juliol de 1968, aquestes notes estan redactades amb grapa i posen de manifest l'enorme voluntat literària d'algú capaç de posar-se a escriure durant una greu malaltia que finalment se l'havia d’endur.


El llibre es completa amb nombroses il·lustracions, sobretot fotografies procedents de l’arxiu familiar, i un índex onomàstic en el qual he trobat una curiosa mancança. No hi figura Josep Pla, tot i que el text sí que l’esmenta, almenys en dues ocasions (pàgines 77 i 99), «el qual llavors remenava les coses literàries de La Publicidad». Sorprèn l’omissió perquè el 1975 Pla va esdevenir una de les principals fonts d'informació sobre la vida i l'obra de Fages, en dedicar-li un llibre recollit dins «Escrits empordanesos», volum 38 de l'Obra completa.


En arribar a les darreres planes, emergeix la imatge d’aquest home: isolat, malalt, reclòs a l’Empordà, desvinculat de l’ambient literari barceloní, allunyat de la família, que es confessa als lectors, als quals invoca de forma expressa. Aquestes confessions devien servir a Fages no tan sols per deixar testimoni o fer literatura, sinó sobretot per vèncer la solitud.


Pere Torra
  • Carles Fages de Climent, Memòries. A la recerca de mi mateix, edició de Narcís Garolera Brau, Figueres, 2014.
  • Publicat a Caràcters. Segona època, Núm. 70 (Hivern 2015), p. 15.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada