diumenge, 12 d’abril del 2015

Presentació de Joan Perucho, cendres i diamants. Biografia d’una generació per Julià Guillamon (1)

perucho.jpg

Julià de Jòdar: "Més que una biografia de Perucho"

(Barcelona, "la Central", 31 de març de 2015)

Hi havia molta gent a la Central de Mallorca, sobretot per a un espai que, com sempre passa amb les llibreries, acaba resultant poc avinent. No hi va ser present cap responsable de l'editorial, Galàxia Gutenberg, i el mateix Guillamon va fer de mestre de cerimònies. Al començament el públic es va queixar del so, que Guillamon va trobar que era "com si vingués del més enllà", cosa que va donar lloc a la inevitable broma: "—Ja és molt de Perucho això!"

Finalment, l'autor del llibre va engegar l'acte presentant els dos altres participants: Julià de Jodar i Enric Gallèn, els quals han seguit l'evolució de la recerca de llibre, de Jòdar sobretot en una fase inicial i Gallèn, encara que no es feia explícit, per tal d'aportar cert aval acadèmic al treball.
 

La primera intervenció fou la de Julià de Jòdar, que va començar explicant la referència que l'esborrany del llibre feia a la crisi de la revista Alerta. Al seu parer, el contingut del text inicial que l'autor li va donar a llegir resultava massa pesant. Per això van fer un pacte amb l'autor per escapçar-ho i posar-hi subtítols. Vist ara en el llibre, de Jòdar afirma que s'ha adonat de la importància d'aquest capítol, atès que aporta llum sobre aspectes que no se sabia on anirien.

Per a de Jòdar, el llibre conté un bon retrat del grup de nois de la postguerra a què pertanyia Perucho, que compartien interessos generacionals, van viure l'arribada de l'avantguarda... una Barcelona del Putxet, de nois de casa bona. La guerra ho desfà tot molt ràpidament, fins al punt que "els cadells de les famílies liberals" s'acosten al franquisme, cosa que també apareix al poema In memoriam de Ferrater, i Alerta esdevé una revista a la qual molts d'ells s'enganxen.

De Jòdar destaca el treball de l'investigador en arxius, converses, etc., el qual esdevé un autèntic acte de creació, en què es posa de manifest el rigor i la passió pel material. L'obra efectua la recreació d'una vida i resulta com llegir una novel·la, de manera que és més que una biografia de Perucho.

Així mateix, Guillamon —continua de Jòdar— “es mulla” contínuament. Apareix un Joan Perucho massa individualista per ser un líder, però alhora amb moltes ambicions de reconeixement, tot i les dificultats per obtenir-lo. L'autor descobreix les màscares del biografiat, que es construïa un personatge; però Guillamon no fa apriorismes i té cura de contrastar Perucho amb literatura de l'època. Per això recorre a fons dispersos com els de Nèstor Lujàn, Rosa Leveroni, Josep Palau i Fabre..., cosa que serveix per explicar els conflictes de la revista Ariel i les disputes de Triadú, Romeu, Palau, Verrié... De Jòdar recorda els retrets fets a Palau per uns textos publicats el 1939.

Fins i tot, a parer de de Jòdar, amb el llibre es poden entendre moltes coses del moment actual i dels esforços per a la reconstrucció d'un país. Perucho passa de català al castellà amb tota tranquil·litat, i d’alguna manera, són els d'Ariel els que aconsegueixen que Mayans i Perucho passin a escriure en català. Hi ha una voluntat de tirar endavant el país. Es produeix un intercanvi entre el grup d’Ariel i Vicente Aleixandre, com també el diàleg que a Laye trobem entre Ferrater i Gil de Biedma.

Finalment —conclou de Jòdar— el llibre va suggerint lectures de coses ja conegudes, d’altres no tant, conservant un to molt anglosaxó. Saber la veritat de Joan Perucho és impossible: sobretot per les capes amb què s’oculta el personatge. Julià Guillamon agafa material dispers, el trinxa i crea un material nou, de manera que, quan l'acabes de llegir, el llibre no és ni acadèmic ni una improvisació. A més, compta amb una redacció de gran capacitat expressiva.

Pere Torra 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada